MISCEL·LÀNIA D'ANÈCDOTES I CURIOSITATS DELS JOCS OLIMPICS DE LONDRES
Des de Londres - 1908 fins Amsterdam - 1928
JOCS DE LONDRES – 1908
No hi ha dubte que d’entre les moltes anècdotes i vivències que van succeir en aquests jocs, cal destacar per sobre de totes, la dramàtica arribada a l'estadi de l'italià Dorando Pietri, totalment esgotat, caient i aixecant-se de terra repetides vegades, en un titànic esforç per arribar com a vencedor a la meta, la qual cosa va aconseguir amb l'ajut dels jutges en els metres finals. La seva imatge patètica, després d'entrar com a guanyador i caure al sòl totalment extenuat, va donar la volta al món.
Es va rumoreja en principi, que havia ingerit un fàrmac anomenat estricnina, que estimula el sistema nerviós, que unit a l'esgotament, li va fer perdre totalment l'orientació, per la qual cosa en entrar en l'estadi donant tombs, va equivocar el camí correcte, i en comptes de seguir per la seva dreta, ho va fer cap a l'esquerra, havent de rectificar guiat pels jutges.
Dorando Pietri |
Solament uns breus segons més tard, va fer l’aparició a la pista, el seu immediat seguidor, l'americà John J.Hayes, que malgrat no passar per davant de l'italià, seria proclamat vencedor oficial. La delegació nord-americana va protestar, aconseguint que Dorando Pietri, fos desqualificat per l'ajuda rebuda.
Cal conèixer, sobre aquest atleta, la iniciativa que va tenir el periodista i historiador Conan Doyle, el creador de “Sherlock Holmes”, en promoure una recol·lecta que ell va obrir amb una aportació de 5 lliures esterlines. Ell creia, que en ser desqualificat l'italià en els últims metres, mereixia, a més de la copa d'or rebuda de mans de la Reina Alejandra com un obsequi personal, un reconeixement popular dels tots els afeccionats, per a un esportista que va estar a les portes de la mort. Es va arribar a recaptar 3000 lliures, amb la qual cosa Dorando Pietri, va obrir una fleca al seu poble natal de Correggio.
Un altre fet, afortunadament no tan dolorós, va ser el debut en uns jocs de la marxa atlètica, amb la programació de dues proves de 3500 metres i una altra de 10 milles, guanyades ambdues pel britànic George Larner, amb unes marques de 14:55,01 i 1h.15:01 respectivament.
L’americà Ray Ewery, en un intent en salt d’altura |
Una actuació digne de ressaltar va ser la de l'americà Ray Ewery, conegut com el “home de goma,” guanyador de vuit medalles d'or, entre els Jocs de París, Sant Louis i Londres, en les proves de salt sense carrera d'impuls. Ewery, que als set anys va superar una poliomielitis, va ser un autèntic ídol mundial de l'època, amb marques encara per batre com van ser, 1.67 en alçada, 3.37 en llargada i 10.86 en triple.
Aquesta prova va ser eliminada del llistat olímpic, una vegada finalitzats aquests Jocs de Londres però el record i l'exemple d'aquest gran esportista, encara perduren en la memòria de tots els historiadors de l’olimpisme.
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de Londres 1908.
JOCS D’ ESTOCOLM -1912
Aquest esdeveniment d'Estocolm serà sempre recordat com l'inici de la modernitat olímpica. Va ser a la capital sueca on es va fundar la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF), escollint com a primer president, al suec Sigfrid Edström. A partir d'aquest instant, va començar l'oficialitat dels rècords mundials, encapçalats per tots els guanyadors d'aquests Jocs. Fins aquest moment, els rècords sol eren reconeguts com a oficiosos, o com a millors marques.
Porta d’accés a l’estadi olímpic |
Per primera vegada, a part de l'èxit d'assistència de públic, també ho va ser l’aspecte econòmic, amb un balanç positiu de 46.767 corones sueques. Es va construir un estadi tipus fortalesa o castell medieval amb maons color gris volcànic, amb un aforament per 14.500 espectadors, amb corbes semicirculars en comptes d'el·líptiques, amb la qual cosa es va convertir en la pista més ràpida del món, com ho justifiquen els 83 rècords mundials, obtinguts fins al dia d'avui.
En aquests Jocs es van inaugurar el cronometratge elèctric oficiós amb el que d’aquesta forma s'evitaven moltes de les polèmiques arribades d'anteriors Jocs. El nom d'aquesta joia arquitectònica, dissenyada per l'arquitecte Torben Grut, és el Djungarden-Stadión.
Per a les proves de natació, es va habilitar, com en anteriors jocs, una piscina flotant de 100 metres de longitud en un recó del port, situat a la badia de Djungarden, on es van disputar les proves de natació.
Una altra novetat, va ser la presentació del Pentatló Modern, així com també l'aparició d'esportistes del Japó, inèdits fins a aquest moment. Aquesta participació, la primera d'un país asiàtic, va permetre que també per primera vegada, estiguessin representats els cinc continents.
Una anècdota va ser protagonitzada per un atleta d'aquest país, Shizo Kanakuri, que va donar molt que parlar. Va participar en la prova de la marató, i a causa de les altes temperatures i atabalat per l'esforç, es va veure obligat a retirar-se. Sense pensar-ho dues vegades, va tornar immediatament al seu país sense avisar a ningú, ni als organitzadors, ni als membres de la seva delegació. Simplement va desaparèixer i durant molts anys, ningú va saber res d' ell.
Localitzat en 1966 per la televisió sueca, es va limitar a dir que va beure molta aigua i que la calor era insuportable, per la qual cosa per no passar vergonya, va retornar immediatament a casa seva.
APAREIX L'ESPORTISTA MÉS GRAN DE LA HISTÒRIA
Integrat en la delegació d'Estats Units, apareix un atleta procedent d'una tribu d'indis americans, anomenat Jim Thorpe, conegut també com el gegant de Carliste, nét del “Gran Cap Falcó Negre” que va causar sensació en tot l'àmbit esportiu mundial.
Aquest fenomenal atleta, antic practicant de beisbol, futbol americà i bàsquet, va ser l'admiració de tots els espectadors, des de l'inici de les seves primeres evolucions en l'estadi. Va vèncer de forma aclaparant en les dues disciplines més completes del calendari olímpic, com solen ser el pentatló i el decatló.
IMATGES DE JIM THORPE, EN TRES ESPORTS DIFERENTS
Futbol americà |
Atletisme |
Beisbol |
En aquesta última prova, va guanyar amb una puntuació de 8412 punts, batent el rècord mundial oficiós per gairebé 1000 p. que posseïa l'americà J. Austin Menaul amb una puntuació de 7414 p. aconseguida el dia 24.05.1912. Quan Gustavo V de Suècia, li va lliurar una de les medalles d'or li va dir, “ senyor, vostè és el més gran atleta del món”.
Davant l'estupor mundial, tretze mesos més tard en 1913, Jim Thorpe, va ser desqualificat per a tota la vida, sent-li retirades les dues medalles d'or, tan legítimament guanyades, per haver percebut diners per practicar esport. Algú va fer aparèixer una fotografia seva en un periòdic del seu país, formant part d'un equip de futbol americà.
Ni cal dir, que va ser desqualificat per a tota la vida obligant-li a retornar les seves medalles, en comprovar-se que efectivament, havia format part d'un equip militant en les categories inferiors, percebent la quantitat de 12 dòlars al mes, cosa que ell mai va negar.
La seva pròpia federació, la “Amateur Athletic Unió” li va obrir un expedient, dirigit per l'investigador i director James I. Sullivan, recordat per la seva nefasta actuació en els Jocs de Sant Louis de 1904, en l'organització del Anthropological Day, que va fer enrojolar al món, en presenciar el més vergonyós i indignant espectacle racial mai vist en un recinte esportiu.
El comitè del COI va voler donar la carpetada final, atorgant les medalles als següents atletes classificats darrere d'ell, cosa que aquests van rebutjar, al considerar que el veritable vencedor era Jim Thorpe, el qual es va passar la resta de la seva vida reclamant les seves medalles.
No seria fins a l'any 1982, quan el president del COI, Juan Antonio Samaranch, va decidir lliurar aquests guardons als seus néts (trenta anys després de la seva defunció) en la localitat de Lomita (Califòrnia), el dia 22 de març de 1953.
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics d'Estocolm 1912
ELS JOCS D’ANVERS – 1920
Un dels pòster d’ Anvers |
Els Jocs d'Anvers, van ser considerats, com els VII de l'Era Moderna, malgrat l'anul·lació dels previstos per 1916, que havien estat concedits a Berlín, però que l'esclat de la I Guerra Mundial de l'any 1914, va impedir la seva celebració.
El Comitè Olímpic Internacional va decidir, malgrat no celebrar-se aquest esdeveniment, mantenir la vigència en la seva cronologia de quatre anys, com es va decidir en una reunió del Comitè Executiu del COI a Atenes en 1895.
Aquests Jocs també van ser reconeguts, com els Jocs de la Pau, tot i no convidar a nacions perdedores en la recent contesa bèl·lica. És veritat que l'aspecte de la capital belga, era patètic per les calamitats sofertes arran d'aquesta guerra, amb una ciutat arrasada, plena de rebles i filats, i amb una precària situació econòmica, que no va impedir l'èxit d'una organització perfecta, amb una assistència rècord de països i esportistes.
Referent als resultats esportius, aquests van ser més aviat discrets, atès que les seqüeles que van deixar la guerra, amb la desaparició de molts esportistes, i l’escassa preparació de molts altres, era evident que aquesta cita olímpica, no podia tenir la brillantor de les anteriors, pel que fa referència als seus resultats esportius.
En la cerimònia d'inauguració, no hi va haver la tradicional festa de benvinguda. En el seu lloc es va celebrar una missa en memòria dels caiguts en la Catedral d'Anvers, amb un llistat d'esportistes desapareguts, entre els que figurava el francès Jean Bouin, guanyador d'una medalla de plata en els últims Jocs d'Estocolm de 1912, en la prova 5000 metres.
La bandera olímpica |
La capital belga va ser testimoni per primera vegada, de diverses novetats al calendari olímpic, que romandrien intocables fins al dia d'avui. La més emblemàtica de totes elles, va ser la presentació de la bandera olímpica, dissenyada per Pierre de Coubertín en 1913, confeccionada en els magatzems “Bon Marche” de la capital francesa, la qual va guardar gelosament fins a 1920, quan la va fer aparèixer per primera vegada en aquests Jocs d'Anvers.
De la mateixa forma també, es va escoltar per primera vegada l'Himne olímpic i el Jurament dels esportistes, que va ser a càrrec de l'esportista belga Victor Boin.
ALTRES FETS RELLEVANTS
Va ser l'aparició del finlandès Johan “Hennes” Kolehmainen, un atleta que va enlluernar al món en els Jocs d'Estocolm de 1912, coronant-se amb les medalles d'or, en les proves de 5.000 i 10.000 metres, tan mateix com en l'especialitat de camp a través individual i amb la medalla de plata per equips.
El finlandès Johan “Hennes” Kolehmainen |
Aquest gran atleta després dels jocs de la capital sueca de 1912, va traslladar el seu domicili a Estats Units, on va poder seguir amb la seva pràctica atlètica, juntament amb el seu germà William, igualment un gran fondista professional, però fora ja de l'àmbit d'alt nivell.
L'anècdota sorgeix quan la federació finlandesa, sol·licita la seva presència, vuit anys més tard, per participar en el certamen olímpic de la capital belga.
Aquest admirable atleta, després meditar-ho detingudament, va accedir a participar en la històrica marató, única prova que faltava en el seu brillant palmarès, on exercint tota la seva experiència i la seva astúcia, corrent de menys a més, va aconseguir l'anhelada medalla d'or amb un avantatge de 13 seg. sobre el seu immediat seguidor, el estonià Juri Lossman. El seu temps va ser de 2h.32:35,8 nou rècord mundial.
Un altre gran fondista finès Paavo Nurmi, que anys més tard seria conegut com el finlandès volador, va fer la seva presentació en uns Jocs Olímpics, guanyant tres medalles d'or i una de plata.
En l'especialitat d'esgrima, dos germans italians Aldo i Nelo Nadi, van guanyar vuit medalles d'or, de les 15 que va guanyar Itàlia. Una gesta irrepetible, no igualada fins avui.
L’equip espanyol amb els mìtics, Zamora, Pichichi, Samitier, Belauste, Sabino, Vallana, al costat de F.Brú |
Una inesperada medalla de plata, va correspondre a l'equip espanyol de futbol, per atzars d'una sèrie de factors inesperats. Després de superar en les sèries prèvies, a Itàlia per 2 a 0 gols i a Suècia per 2 a 1, es va quedar a les portes de les semifinals, que havien de disputar les seleccions dels Països Baixos i França, però per aquelles coses, que de vegades succeeixen en l'esport, l'equip francès va optar per retirar-se, sent substituit la seva plaça per l'equip espanyol, que va guanyar als holandesos pel tempteig de 3 a 1, amb la qual cosa va guanyar aquesta inesperada medalla de plata, una gesta que no tornaria a repetir-se fins 36 anys mes tard, a l’Eurocopa de Bilbao en 1964.
Cal assenyalar que la final, que van disputar els equips de Bèlgica i Txèquia, i quan l'equip belga ja guanyava per 2 a 0, l'equip eslovac es va retirar del camp, sent desqualificat sense opció a medalla, per la qual cosa el podi d'honor va quedar format pels equips de: Bèlgica l'or, Espanya la plata i els Països Baixos el bronze. Com pot comprovar-se, en aquells temps el futbol ja tenia el seva “marxa”.
Luis Meléndez, competint pels carrers de Barcelona, l’any de 1922 |
En aquests Jocs d'Anvers, un espanyol va aconseguir l'honor de ser el primer finalista en una prova d'atletisme. Es tracta de Luis Meléndez, que després de superar la seva eliminatòria amb un cinquè lloc, es va guanyar el dret a disputar la final olímpica dels 10.000 marxa, però veient-se obligat a abandonar intervinguda la carrera, per una inoportuna indisposició.
Aquest gran atleta barceloní, una vegada retirat de la competició, va ser considerat com un dels grans impulsors de l'atletisme català, des de la seva columna com a periodista des del diari barceloní del Mundo Deportivo.
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics d'Anvers 1920
ELS JOCS DE PARIS DE 1924
Pierre de Coubertin |
En aquests segons Jocs, realitzats a la capital francesa, el govern francès i el Comitè Olímpic Internacional, van tenir molt en compte el succeït en aquella nefasta olimpíada de l'any 1900, totalment absorbida per l'Exposició Internacional, i que encara avui se la recorda, com l'olimpiada pitjor organitzada de tota la història.
Un fet històric digne de ressaltar, és la decisió del comte Pierre de Coubertin, on per imperatius de l'edat, decideix presidir per última vegada un esdeveniment olímpic. Un adéu molt emotiu per part d'un home, que sempre guiat pels seus ideals olímpics, mai va deixar de lluitar, per poder conservar-los en la seva més pura essència.
Aquests jocs van suposar, també per primera vegada , l'aparició d'una vila olímpica per allotjar els esportistes masculins, mentre les dones van ser allotjades en hotels del centre de la ciutat, per evitar possibles temptacions, segons es va dir en aquells moments.
Continuant amb les noves aportacions, a la realitat de l'esport modern, que cada dia exigia més, es va construir per primera vegada una piscina reglamentària 50 x 18 metres, amb tots els equipaments actualitzats tal com requereix un certamen olímpic. Amb això, es van acabar les piscines improvisades en mar obert, recons de rius o piletes, sempre construïdes a última horta amb distàncies molt dispars entre elles.
L’americà Johny Weissmüller |
En aquest esdeveniment olímpic va debutar un nedador austro-americà, Johny Weissmüller, guanyant tres medalles d'or i una de bronze en waterpolo. Aquest fabulós nedador, que en la seva infància va poder superar una poliomielitis, va ser el primer a baixar de la màgica barrera d'un minut, en un esdeveniment olímpic, en parar el cronòmetre en 59,0. Però cal assenyalar que ja anteriorment, als 17 anys d'edat, va fer el propi a nivell mundial, quan va aconseguir el rècord universal en la població d'Almeda en aconseguir una marca de 58,6 seg. el dia 22 de juliol de 1922, rebaixant l'anterior rècord mundial que posseïa el famós nedador hawaià. Duke Kahananoku.
La seva fama es va incrementar encara més, quan requerit per la indústria del cinema, accepta protagonitzar al mític personatge de Tarzán, en una sèrie de més de dotze pel·lícules, entre les més de trenta que va realitzar, demostrant en totes elles, no solament els seus dots com a gran nedador, sinó també com un excel·lent actor.
Una vegada retirat de tota la seva trepidant activitat Johny Weissmüller, aquest va entrar en un període crític pel que fa a la seva salut, sent-li diagnosticat un deteriorament crònic cerebral que va provocar dos vessaments cerebrals. Els seus últims anys de vida, van ser un gradual procés demencial, on va embogir, creient-se fermament, que realment era ell, era el veritable “Tarzán Rei de la Selva”, imitant aquelles veus que arribaven a tots els racons de la selva.
La seva defunció motivada per un edema pulmonar, es va produir el 20 de gener de 1984 en la localitat de Acapulco, als 79 anys d'edat.
La tennista Lili Alvarez primera dona olimpica espanyola |
Una altra novetat en aquest certamen, va ser l'aparició per primera vegada, d'una esportista espanyola concretament en l'especialitat de tennis, Lili Alvarez que va arribar a les portes del podi en assolir un excel·lent cinquè lloc, en les finals individuals, aconseguint amb això un diploma com a finalista.
Però seria en dobles, fent parella amb Rosa Torres, on aconseguirien ambdues, la millor classificació de tota la delegació espanyola, en arribar als quarts de final, conquistant un altre diploma. Cal assenyalar, que Espanya, solament va presentar per a aquesta competició, a dues tennistes.
Quant al quadre masculí, l’espanyol Manuel Alonso va disputar els quarts de final contra l'americà Vicent Richard , que fet i fet seria el guanyador de la medalla d'or. Aquest partit, va ser qualificat com el millor del torneig, on la parcialitat de l'àrbitre italià, que va haver de ser canviat davant la protesta del públic per afavorir clarament al tennista americà, va ser decisiu en el resultat final.
Seguint amb la presència espanyola, cal destacar igualment al regatista Santiago Amat, que va aconseguir un altre diploma, en classificar-se en quart lloc, a la classe monotip, que seria el preludi d'allò, que més tard aconseguiria en els Jocs de Los Ángeles de 1932, amb una medalla de bronze.
Una actuació, que també parla accent espanyol, va estar en l'actuació del saltador argentí Luis Barreto, que va aconseguir per al seu país la medalla de plata en triple salt, amb una distància de 15.42 nou rècord olímpic en aquell instant. Aquest registre figuraria com a plusmarca sud-americana fins a l'any 1951 i com a rècord argentí fins a 1975. Tota una gesta d'aquest magistral saltador crioll.
L’equip de futbol d’Uruguay brillant guanyador de l'or olimpic |
Un altre èxit de l'esport llatí, va ser la victòria en futbol d'Uruguai, en guanyar inesperadament al seleccionat de Suïssa pel tempteig de 3 gols zero, amb la qual cosa iniciava una sèrie de triomfs en els més importants certàmens mundials. Era l'època dels Scarone, Petrone, Nasazzi, noms famosos, entre uns altres, i grans referents de futbol sud-americà, que tanta glòria mundial va aportar, per a aquest esport.
Una altra referència històrica per a l'esport atlètic, va ser l'actuació de l'americà William Del-Heart Hobbard, on en la prova de longitud, saltant fins als 7.44, va guanyar l'or , convertint-se alhora, com el primer atleta de color, en guanyar una medalla daurada en una competició olímpica.
EL PRIMER LOGOTIP D'UNS JOCS OLIMPICOS
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics de París 1924
ELS JOCS D’AMSTERDAM DE 1928
Per fi les dones, encapçalades per Alice Milliat, coneguda com “la pasionaria de l'esport femení”, guanyen la seva batalla, i malgrat les objeccions del Baró de Coubertín i del propi Papa Pio XI, que s'oposaven al fet que la dones practiquessin un esport que comportés un cert esforç físic. La seva presència en uns Jocs Olímpics es va fer realitat en aquests històrics de Amsterdam de 1928.
Amb la presència del nou president del Comitè Olímpic Internacional, el belga Henri de Baillet-Latour, un altre aristòcrata, com Coubertin, va poder programar entre moltes divergències, cinc proves femenines. 100 metres llisos, 800 metres, altura, disc i relleus 4 x 100 metres, les vencedores de les quals totes elles van aconseguir noves plusmarques mundials.
Valgui aquesta recopilació de curiositats i anècdotes olímpiques de Amsterdam-1928, com un homenatge per a totes les participants i un record per a la dama francesa Alice Milliat, la veritable impulsora d'aquest somni d'integració de les dones.
LES PRIMERES HEROÏNES I CAMPIONES OLÍMPIQUES
L’americana Elizabeth Robinson en els 100 m. llisos amb 12,2 |
Equip de Canadà en 4 x 100. M.Cook, Ethel Smith,F.Rosenfeld y Jane Bell
|
Ethel Catherwood de Canadà en altura amb 1.59 m |
Lina Radke d’Alemania de 800 m amb 2:16,8 |
H.Konopcka de Polònia en disc amb 39.62 |
PER VEURE MOLTES MÉS CURIOSITATS I ANÈCDOTES
En aquests jocs, a part d'aquesta gran realitat (d’aquest gran triomf) de les dones, de poder competir juntament amb els homes, existeix una àmplia recopilació de seqüències que deixen en evidència, la particular clarividència dels gestors de l'esport mundial, en la relació de la paritat de gènere, en gairebé tots els ambients socials i esportius.
Per més informació entrar a la pàgina dels Jocs Olímpics d'Àmsterdam 1928
Fonts d'informació:
Correcions de català per gentilesa d’Anna Martí
Llibres de l'Associació Espanyola d'Estadístics d'Atletisme (AEEA)
Recerca per Internet Arxius de la Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA)
Llibres de la International Athletic Foundation (IAAF)
Documentació pròpia
Novembre de 2014